lunes, 27 de febrero de 2012

Continuant on ho deixarem,... la PATATA.











Revisant les reflexions de l’anterior entrada, sobre la continuació del bloc, la veritat sobre perquè que continu amb això, és perquè sóc un “guarro” que no tire res, i em sap greu desaprofitar el que està fet, i les moltes coses que queden per ensenyar, que estan traspapeladas i perquè no es perdin ni s'obliden les aniré mostrant a poc a poc, esperant amb això. Ara continuem on ho deixarem la PATATA.

La “queredilla” i els cors ocupen un lloc especial, com ja la van tenir a la primera part del bloc. Així la patata estarà des del principi, i doncs com cantava "la Trinca" .... és evident que l'home ve de la patata. Principi, origen i motor de la vida.

Per donar-li continuïtat amb l'anterior, ensenye el final de la metamorfosi de les patates, de l'horta d'Alboraya, amb les que vaig fer part del projecte i no vaig poder ensenyar perquè encara no havien acabat el procés.

He d'agrair als germans Maribel i David del lloc de verdures del mercat central que van tenir l'amabilitat de regalar la col.lecció de patates, amb una forma que es semblava al cor, de la seva pròpia collita en l'horta d'Alboraya, amb les que he pogut realitzar aquests treballs.


miércoles, 22 de febrero de 2012

UN FRED HIVERN,... que s'escalfa poc a poc, ó ja es primavera al "coteingles" de Valencia


Una altra vegada més l'actualitat es cola en aquest bloc, es que els últims fets ocorreguts a València se'ls ha vist el “plumero”, posant a si les coses al seu lloc.Si per uns quants joves es fa una mobilització tan gran ¿que farà el PP quan se li ompli el carrer de veritat?


Havia de ser València cap i casal del País de les Meravelles de la Rita, el llevant feliç de Fabra i Camps que ofrenen glòries a l'Espanya de Rajoy. I s'han quedat

tan tranquils amb el despiegue policial per reprimir a uns joves que tenien tot el dret a manifestar les seves reivindicacions, mentre la situció de l'ensenyament, la sanitat i altres serveis públics necessaris per a la ciutadania estan en precari, altres van sobrats com s'ha demostrat en aquests dies amb el desplegament policial i de seguretat, que un cop més en comptes de protegir als ciutadans s'han limitat a protegir als polítics, avui

quan em dirigia a casa en el bus, en passar porcerca del panterre per la casa de la ciutadana Alcaldessa havia un des plec policial de policies municipals i si no et tenia bastants estabal reforçats per un parell de furgons de la policia nacional, ja a casa prop del jardí botànic on esta la seu del PP el carrer estava tallat i pres per la policia nacional amb més de 10 furgons i moltíssims policies municipals regulant el trànsit que ells mateix havien tallat provocant embussos pels embuts, si ho havia bastant els helicòpters volaven per

la ciutat, per protegir una seu buida del partit que és al poder.

Amb tot aquest desplegament a quí protegia la policia? si no hi havia ningú, ni politics, ni manifestants, tan sols uns vianants atònits davant tal desplegament.

Es protejian a si mateix, els pobrets tindran por?... de que, de uns joves opelats de fred....

A cas aquesta és la nova política dels governs del PP per crear llocs de treball?

Si retrocedim a l'orígen de les manifestacione veiem que és pel fred que tenien uns estudiants, llavors els governs autonòmic i central an actuat perfectament, de la maner

a més ràpida i econòmica sense haver de pagar factures en energia, simplement amb una ordre de la delegada del govern A escalfar-los.

Aquesta escalfada provoca noves protestes, ara no per l'escassetat de re

cursos de l'ensenyament públic, sinó per la desmesurada actuació de la Policia Nacional, davant les ordres de la delegada del govern.


Tot aixo queda reflectit en aquest petit conte:

UN FRED HIVERN (conte valencià)


Hi havia una vegada a València, llevant feliç, de la nena Rita al país de les seues meravelles, que com caputxeta amb els seus vestidets vermells aquesta netejant la nostra ciutat i els nostres butxaques canviant les taronges i les flors per vaixells i cotxes, que Camps com era molt pinxo es volia posar molt guapo per sortir a lae fotos ens compraba trages a vegades se liss regalaven, tots a sa casa jugaven a lescalectric, y feia un sol mol calent.

El que semblava d'un conte de xiquets molt bons i felisos en aquests últi

ms dies de cop s'ha convertit en un malson. No per culpa dels seus personatges que són molt bons molt bons, la culpa la tenen els meteorolos de Canal 9 que ens han enviat una llarga onada de fred que va començar al Gener i encara ens dura en aquest mes de Febrer. Així en aquest cru hivern uns nois dolents que hi havia a la ciutat de València anaven a l'institut amb mantes, com altres tants en totes escoles i instituts de tot el país-comunitatvalenciana, a on no funcionava la calefacció perquè la pobra Coselleria d'Educació no té diners per pagar-la, en aquesta precària situació els estudiants de l'Institut Lluís Vives (de davant de la Renfe) surten cada dia unes horetes al sol per escalfar-se i com pobrets pidolaires demanar una educació pública en condicions.

Els polítics del PP que són molt llestos per això governen o millor dit manen a València que per això van teure la majoria absoluta, veuen que donen mala imatge a la ciutat i poden crear un exemple a imitar en tots pobles de la seua comunitat, decideixen donar-los una reprimenda amb la brillat idea d'intimidar, mostrant el seu “poderio”, així per cada xiquet posen 10 guardes del desordre, amb l'ordre ESCALFAR que és el que demanaven els joves manifestants. I com feia temps que la policia no muntava cap de les seues batalletes, aprofitaren l’ocasio per fer una molt grossa, y així treure mèrits davant els seus flamants “jefes”, penjantse medalletes, justificar les seves hores extres en un país de més de 5 milions d'aturats, de moment tot aquest conte està que donant com el ball de Torrent ........

I colorin colorado el conte encara no ha acabat.

Estigueu atents estimats xiquets, perquè ara ve lo bó, “la moraleja” d'aquesta història i tingueu les vostres pròpies idees i no us deixeu manipular, perquè res és el que se

mbla com passa en aquest conte, on els nens dolents no són tan dolents, els polítics bons, ..... de dretes no són tan bons (Caperutxeta de vegades és Llobeta, el pinxo no pagava els vestits, la delegada del govern expliques mentides, ....), les forces de l'ordre (són el que sempre has estat) causen desordre, el metereòleg de canal 9 sempre encerta, però a València

, això sí: sempre surt el SOL.

NOTA DE L'AUTOR: ja m'he passat amb el text, en properes intervencions, hi haurà menys. Recordar que les opinions que aquí s'expressen mai són imparcials, com la part gràfica sempre són partidistes, molt personal i expressa la opinió, l'autor


domingo, 19 de febrero de 2012

ON MOS QUEDAREM


PUM PUM, PUM PUM, PUM PUM, ... el cor segueix bategant.

TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC, ... i el temps va passant.

Després d'aquesta aturada i un cop reprès el blog, ara no com un projecte en concret, sinó més aviat com a idees, pensaments, observacions, reflexions, que es materialitzessin o no en un projecte. Tirare mà d'antics treballs per revisar-los i si cal actualitzar-los,

Encara que reflexioni i deixi anar moltes parrafades, tinc present que sempre predominarà la imatge, lo gáfico, i lol plàstic. Es barretgaran molts temes i idees de vegades sense connexió però amb el temps espero que tinguin una coherència, tot i la dispersió inicial. Així pués serà anàrquic i dispers.

Començe ja d'una manera més normal després de les últimes entradas. Pero abans diré que físicament estic gairebé BÉ, aquest llarg aturada m'ha fet reflexionar que alguna cosa no funciona del tot. Jo en dic "xixo", vagància, encara que la veritat és que és un desinterès, una falta de motivació, no tinc ganes de fer res, no he agafat un llapis, un pinzell ni tan sols el ratolí en més de dos mesos, Angel em deixá una tauleta gràfica (jo sempre he treballat amb el ratolí) i ni he tingut ganes ni curiositat de provar-la.

Mentre estava en el curs anterior tenia una motivació obligada, causada per les assignatures que portava "Projectes" i "Història", però al acabarlo em vaig deixar portar per la rutina diària necessària per una bona recuperació , anant al programa de reabilitació cardiaca del l’hospital, continuant les visites médiques als ambulatoris, tribunals mèdics, análisis i revisions hospitalàries, i per completar la recuperació les llargues caminades amb Bogui, les pelis i les “siestes” sempre amb Bogui (de vegades no es qui és més gos el o jo), mai s'aparta de mi.

Així doncs encara que no he fet res en tot l'estiu la tardor i part d’aquest fred ivern, encara que no he parat ni un moment, pel que no he tingut en cap moment remordiment ni mala consciència de no fer res. Costa molt i s'està molt “agustito” no fent res.

Potser encara no he tocat fons i el necessito per poder ressorgir amb ganes i més força, o potser no estic bé així, ia poc a poc gairebé sense assabentar-me vaig tornant a la "normalitat".

Estic en un nou curs, per acabar el interromput l'any passat, només tinc dues assignatures "dibuix de moviment" i "tècniques i procediments pictòrics", prenent les coses més tranquil · les, complir amb els esdeveniments i protocols mèdics i burocratics, i dedicar-li el temps necessari a Bogui.

Reprenc el blog perquè crec que és una bona eina artística, és com un magatzem d'esbossos i d'idees, un aparador de projectes i treball, però sobretot perquè a poc a poc li vaig prenent gustet a això de “internete". Sembla més còmode de pintar o dibuixar, però de vegades costa molt més.

En aquesta segona etapa hi ha alguns canvis, ja no forma part de cap assignatura, i puc parlar de totes i de lo que em semble, insisteixc serà més anàrquic i dispers, en fi això ja es veurà. El que ja es nota és que ho escric com ho penso en valenciania, un cop fets aquests aclariments espero no insistir tant en els textos i anar més als dibuixos, fotografies, pintures i els treballs gáficos. Ja em enrotllat prou per ara, les properes entrades no tindran tant volupament context prto si que tindran més imatges.


jueves, 16 de febrero de 2012

SEVERO i L'ACA


Al meu "tio" li agradaven molt els animal, tenia una aqueta ino es perdia cap "tiri arrastre"


Severo i l 'aca


Ha estat al gener i al cap de setmana pròxim a la celebració de “Sant Antoni del porquet”, quan ha pres camí del seu últim viatge el meu tio Severo, s'anava consumint a poc a poc amb els seus molts “aixacs” que ultimament el feren assidu de l'hospital de l

a Marina on va passar part de les festes nadalenques. El divendres al matí després d'aixecar-es i ficarse al seu sillon junt la “taula-llitera”, on passava els dies últimament, es va quedar dormint com un ocellet.

Així va emprendre el seu últim viatge abans de fer els 80 anys, encara que ja fa temps que es preparava la partida, mai creiem que que aquest moment arribarà.

La meva tia i els meus cosins amb les seves profundes creenc

es religioses es consolan i resignen, doncs ja estarà amb Déu, amb els seus éssers estimats que van precedir en la marxa i el rebran amb afecte. Jo distanciat de les seves creences lament la seva partida i m’entisteixc per la seva absència, i alla on aquest es encotraara bé perquè la bona gent on va és ben rebuda.

Però crec que no s'ha anat molt lluny i qualsevol

dia m’el trobarem amb el carro i l’aqueta per els camins del terme en direcció al Rombí, per la marjal cap al Racó,a prop de casa per les Salamones... I per Sant Antoni carregará el carro amb la canalla per no perdre cap porrat.

Adeu "tio".



A bon port

Volia haver reprès el blog d'una altra manera, ja fa temps que li dono voltes a com començar de nou, però la deixadesa després de la gran ressaca, els esdeveniments metges i burocràtics, la tornada a classe ho han anat ajornant. Però ja és hora que comenci o reprengui de nou el bloc, però és que no he parat i s'està molt agustet tan bé no fent "res" que costa d'arrencar.

Han hagut de succeir esdeveniments no gaire agradables per no demorar més el reinici del blog, l'entrada anterior es va colar per animar al meu amic Vicent.

Encara que cronològicament hauria d'haver arrencat amb aquesta entrada que vol ser un homenatge i comiat al meu tio Severo. Amb ell s'ha anat bona part de la nostra història deixant-cada vegada mes sols i amb menys referents dels nostres orígens.




A bon port

Són mals temps per viatjar, el món està molt rebolicat, però tu ja feia temps que tenies el bitllet, per al viatge que tots al algun dia emprendrem, aquest viatge el fem sols.

Com ens agradaria que no haguessis de marxar - partir, s'ajornés el viatge o que perdessis el tren, per així gaudir una mica més amb el teu companyia.

És un viatge sense data de partida, que uns triguen i tenen el temps suficient per comprar el bitllet i fer amb temps de maletes com tu, mentre que altres es van molt aviat i molt cansats aprofitant el trajecte per descansar com la teva germana, encanvi altres parteixen amb pressa, lleugers d'equipatge comprant el bitllet en l'últim moment, gairebé sense avisar com el meu pare. Et tranquil perquè saps que arribessis a bon port, i al final quan arribis al teu destí ont’esperen els teus germans Elvira i Domingo. Adéu tio Sever dóna'ls un una forta abraçada i molts petons, fins sempre.

lunes, 6 de febrero de 2012

VICENT al cafenet

"el café" 70x50 acrilic



Començe aquesta nova etapa del blog amb la bona notícia de que a Vicent li han donat l'alta a l'hospital, després d'una curta estada en ell per una intervenció molt grossa, i comezar seva recuperacón a casa.


Amb aquest motiu: HAN TORNAT ELS FANTASMES.

Quan ha passat un any més o menys, ja recuperat-arreglat he tornat als passadissos freds i les llargues esperes a l'habitació d'un hospital. És com si no l’hagués deixat mai, tots són iguals, tenen el mateix color, els misnos olors, que intimiden-acollonen, i no dóna gust anar-hi, encara que després eixes recupearat i nou, i la gent (personal mèdic) és molt simpàtica. Tot i així sempre queda aquesta sensació de por, impotenia, inseguretat, ets tan poca cosa, ... per això he estat ahi, perquè no et trobes tan sols i que et serveixcai per portar-ho millor.

Ara Vicent ja has passat la primera part, que per el teu caràcter crec que ha estat la més dura, enrere han quedat les llargues hores d'espera, els pensaments que sempre busquen el pitjor, els dubtes, la incertesa i l'angoixa del diagnòstic que et corroeixen per dins i que arrossegaves des de l'estiu. Ja t'han intervingut quirúrgicament, amb bones expectatives, també ha sortit després de dos llargs dies a la unitat de cures intensives i ja està en planta, a la habitció que de moment no comparteixes amb ningú, acompanyat pel teu germà Ignasi.

Ara ja queda menys en el camí de la recuperació, que serà més llarga o més curta, més o menys dolorosa i incomoda, però el gros ja ha passat. I amb el pas del temps cuant meins no ho esperis estaràs com nou. El temps ho cura tot (amb temps i palla maduren els nespres) encara que pareixca un tòpic però és així, miram a mi, fa un any estava fet un santocristo, i ara aqui estic al teu costat, reparat i nou. Però això si, amb tots els controls, anàlisis i pastilles que apartir d'ara et manen els metges, a tu quan no te n'adonis et passarà el mateix que a mi, et deixaran nou. I ben pomte podrem prendre un cafenet sense preocupacions.

Començe aquesta nova etapa del blog amb la bona notícia de que a Vicent li han donat l'alta a l'hospital, després d'una curta estada en ell per una intervenció molt grossa, i comezar seva recuperacón a casa.


Amb aquest motiu: HAN TORNAT ELS FANTASMES.

Quan ha passat un any més o menys, ja recuperat-arreglat he tornat als passadissos freds i les llargues esperes a l'habitació d'un hospital. És com si no l’hagués deixat mai, tots són iguals, tenen el mateix color, els misnos olors, que intimiden-acollonen, i no dóna gust anar-hi, encara que després eixes recupearat i nou, i la gent (personal mèdic) és molt simpàtica. Tot i així sempre queda aquesta sensació de por, impotenia, inseguretat, ets tan poca cosa, ... per això he estat ahi, perquè no et trobes tan sols i que et serveixcai per portar-ho millor.

Ara Vicent ja has passat la primera part, que per el teu caràcter crec que ha estat la més dura, enrere han quedat les llargues hores d'espera, els pensaments que sempre busquen el pitjor, els dubtes, la incertesa i l'angoixa del diagnòstic que et corroeixen per dins i que arrossegaves des de l'estiu. Ja t'han intervingut quirúrgicament, amb bones expectatives, també ha sortit després de dos llargs dies a la unitat de cures intensives i ja està en planta, a la habitció que de moment no comparteixes amb ningú, acompanyat pel teu germà Ignasi.

Ara ja queda menys en el camí de la recuperació, que serà més llarga o més curta, més o menys dolorosa i incomoda, però el gros ja ha passat. I amb el pas del temps cuant meins no ho esperis estaràs com nou. El temps ho cura tot (amb temps i palla maduren els nespres) encara que pareixca un tòpic però és així, miram a mi, fa un any estava fet un santocristo, i ara aqui estic al teu costat, reparat i nou. Però això si amb tots els controls, anàlisis i pastilles que apartir d'ara et manen els metges, a tu quan no te n'adonis et passarà el mateix que a mi. Estaras com a nou i podrem prendre un cafè sense preocupacions.